Documental "Hermanos y Enemigos"

El dia 12 de desembre, des de l’optativa “d’Aquí Què Passa?” vam veure un documental anomenat “Hermanos y Enemigos”, que tractava sobre la vida de dos jugadors de bàsquet: Vlade Divac i Drazen Petrovic.

Aquest documental està dirigit per Michael Tolajian y està narrat en primera persona per Vlade Divac, actualment ja retirat del bàsquet. Explica la vida dels jugadors de bàsquet Divac i Petrovic, uns jugadors de l’antiga selecció de Jugoslàvia, Petrovic de Croàcia i Divac de Sèrbia. És una història que tracta diferents punts d’enfoc: el bàsquet, l’amistat entre Petrovic i Divac i la guerra civil de Jugoslàvia.

Si parlem del bàsquet, veiem com dos jugadors de bàsquet petits pobles de Jugoslàvia aconsegueixen arribar a jugar a la lliga NBA dels Estats Units encara que sigui en diferents equips. La història ens mostra la projecció de l’èxit dels dos amics, amb els seus moments forts i més feliços i els seus moments més fluixos, com quan per exemple Petrovic estava a l’equip dels Blazers de Portland i no podia demostrar el seu talent perquè no li donaven minuts per jugar. Mentres que Petrovic jugava a Portland, Divac estava jugant als Lakers de Los Ángeles i mentrestant les nacions de Jugoslàvia es començaven a rebel·lar, el comunisme estava caient i nacions com Croàcia o Eslovènia volien ser independents. Però Divac i Petrovic eren esportistes i tot i el moviment nacionalista, sobretot Croata, a l’estiu del 1990 van anar els dos a jugar el mundial de bàsquet a Argentina. Van guanyar a l’equip de la Unió Soviètica i van quedar primers. Quan estaven celebrant la seva victòria un home amb la bandera nacionalista croata va aconseguir entrar al camp. Quan Divac el va veure li va prendre la bandera i li va dir que aquest equip representava Jugoslàvia unida i que aquella bandera allà no hi pintava res. Vlade Divac no tenia mala intenció, però aquest gest va significar la fi de l’amistat entre Petrovic i Divac, ja que Drazen considerava que Divac havia portat la política a l’esport.

El documental també ens ensenya la progressió de la guerra de Iugoslàvia, i com es separaven les diferents nacions. Divac menciona que la guerra Iugoslava va ser culpa de totes les nacions, que tothom hi va posar violència i ho va gestionar malament.

La nostra opinió sobre aquest documental és que és molt interessant perquè ens ensenya a valorar les coses materials que tenim com per exemple la pau en el nostre país o la bona relació que tenim amb els nostres amics. També s’aprèn molt perquè el documental explica història per una persona que l’ha viscuda, i així resulta més amena i divertida. Us el recomanem a tots i totes.

Recollida de Joguines a Batxillerat

Enguany, la Creu Roja organitza una campanya de recollida de joguines per al Nadal. Com tots sabeu, la crisi econòmica ha afectat a molts col·lectius del nostre entorn, i hi ha molts infants que es troben en una situació d'alta pobresa. L'escola no vol que aquests nens i nenes es quedin sense joguines, sense regals de Nadal aquest any.

És per això que l'escola Vedruna participa a la campanya organitzada per la Creu Roja, perquè som conscients d'aquesta situació i volem millorar aquest problema. Els alumnes de segon de batxillerat de l'escola Vedruna ens animen a participar i a aportar una o més joguines. Les joguines han de ser noves o en molt bon estat de conservació, i han d'anar sense embolicar. A  cada entrada de l'escola (C/Vall, C/Sant Domènech i C/Col·legi) hi ha unes capses on podreu deixar les joguines. La campanya va començar el dia 2 de desembre, però no s'acaba fins al dia 21, així que encara s'hi pot col·laborar.

L'escola agraeix totes les contribucions i anima a la gent a participar-hi, però demana siusplau que les joguines siguin de temàtica educativa, familiar, esportiva, disfresses, llibres de lectura i material escolar. Remarca que no s'acceptaran joguines amb temes bèl·lics o sexistes.

Esperem que hi pogueu col·laborar, i us donem les gràcies d'avançat. Fem que tothom passi un Bon Nadal aquest any.

La Riuada del 1962 a Vedruna Vall

Els alumnes de 3r d’ESO, a la matèria de Ciències Socials, amb la professora Eva Messeguer han fet un treball sobre fotoperiodisme. Aquest treball consistia en triar un tema històric d'entre aquests quatre: La riuada del 1962, la guerra civil espanyola, les Olimpíades del 1992 o el procés independentista català. Llavors havien de triar una fotografia feta a Terrassa sobre el tema escollit prèviament i fer-ne un treball i una petita recerca.

La Clàudia Martínez, una alumna de 3r d’ESO, va triar el tema de la riuada del 1962 i va escollir una coneguda fotografia del fotògraf Vicenç Serrano, publicada en molts llibres d'història de la ciutat i arxivada al fons de l'Arxiu Tobella. En aquesta mítica imatge hi sortien dues nenes agafades entre les destrosses que havia fet l’aiguat de la nit del 25 de setembre de 1962. La nena més gran agafava a collibè a la petita mentres miraven les ruïnes del desastre a l'endemà. La Clàudia va tenir la idea d’enviar un e-mail al diari digital terrassenc La Torre del Palau demanant si podrien escriure una notícia i veure si algú coneixia o sabia qui eren les dues nenes de la foto més de 50 anys després.

Quatre dies després una noia anomenada Ester va comentar al post de la notícia que les dues nenes eren la seva mare i la seva tieta. De seguida la Clàudia va contactar amb l'Ester i finalment va poder fer una entrevista a la dona que era la nena gran de la fotografia. Es diu Paquita, i és una dona jubilada de 64 anys que viu al barri de la Grípia de Terrassa i que durant tota la seva vida ha treballat de cosidora. La Paquita li va explicar que la nena petita de la fotografia era seva germana petita, l'Antònia, que tenia 2 anys i mig quan va succeïr la riuada, viu a Sant Cugat i no s'enrecorda quasi bé de res.

El dia 14 de desembre la Paquita i la seva germana Antònia van venir a l’escola a fer una xerrada sobre la riuada i explicar la seva experiència. Van acudir a l'escola a les 10 del matí i la xerrada va durar una hora. Van explicar tota la història de la seva vida, i els alumnes es van poder adonar de quan malament ho van passar els afectats per la riuada. Els pares de la Paquita i l'Antònia eren de Córdoba i van emigrar a Terrassa perquè el pare tenia feina a Barcelona. La Paquita se'n recorda que el dia de la riuada el seu pare tenia festa perquè eren les festes de la Mercè barcelonines. El pare va veure que plovia molt i junt amb la seva mare van portar tots els fills a la casa de la veïna del davant, que tenia un terrat on es van poder salvar de l'aigua que va inundar casa seva i tot el seu carrer. Després de la riuada la casa de la família va quedar destrossada i van anar passant com van poder, canviant el lloc on vivien, alguns cops fins i tot separats. Al cap d'uns quants anys el pare va reconstruir la casa i es van tornar a mudar tots allà. Encara que s'haguessin recuperat, la Paquita i l'Antònia van explicar que la por a properes riuades, a perdre-ho tot en una sola nit, tota aquella desesperació va perdurar per sempre dins la família.

Així doncs, els alumnes de 3r d'ESO van disfrutar de dues testimonis orals d'aquesta tragèdia que tant va marcar la nostra ciutat, van poder fer moltíssimes preguntes i aprendre més coses de les que abans sabien. En conclusió, tot un èxit!